No portava camisa per treballar des de les pràctiques universitàries. Quinze anys programant en texans i vambes i, d’un dia per l’altre, de tornada a la planxa, perquè ara treballo entre advocats. Encara em sento una mica disfressat. I està bé: vestir-se com el gremi que t’acull és una forma de respecte.
Els programadors ens expliquem que som informals. Fes la prova inversa: entra en una oficina de programadors amb vestit i corbata, i compta les mirades. Ningú no t’ho prohibeix, però el soroll existeix, el mateix que faria jo arribant als tribunals amb vambes. Els dos gremis tenen uniforme; un dels dos jura que no.
Una mica de context abans de continuar. Fa quinze anys que construeixo programari en empreses de Xile, Alemanya i Espanya. Vinc d’una família d’advocats, i vaig fundar Trifolia, una empresa d’intel·ligència artificial per a advocats. Des de llavors convisc amb els dos mons, i aquesta és la meva llibreta de camp: les diferències que més m’han cridat l’atenció.
Rituals i senyories
La diferència de fons, crec, és aquesta: el dret se sosté en creences compartides. Un contracte obliga perquè tots sostenim que obliga; una sentència val perquè jutges, advocats, parts i Estat la tracten com a vàlida. Els rituals mantenen viva aquesta creença. La toga, el «senyoria», la solemnitat d’un al·legat fan la funció d’una litúrgia: recordar-nos que això va de debò.
El programari se sosté, en teoria, en una altra cosa: el programa funciona o cau, hi creguem o no. De títols, en tenim també —«programador sènior», «líder tècnic»—, però potser per això es queden a l’organigrama i no arriben a la salutació: ningú no diu «bon dia, senyor líder tècnic». Al cap se li diu pel nom i se’l contradiu en públic, si les dades acompanyen. La nostra excepció ve amb la ironia incorporada: el creador d’un programa famós porta de vegades el títol, mig en broma, de «dictador benevolent». Així li diuen a Linus Torvalds, creador de Linux, el sistema que mou bona part d’internet. Fins i tot els nostres honors es riuen d’ells mateixos.
I suma-hi el tracte. A Xile el vostè és moneda corrent, molt més que a Espanya, i vivint a Catalunya jo l’havia anat perdent. Recuperar els vostès i els dons em va costar més que la camisa.
De qui és la veritat?
Per a un advocat, la veritat d’un cas pot tenir diversos valors alhora: la del demandant, la del demandat, la que es va poder provar, la que va fixar la sentència. I no per cinisme. El sistema existeix perquè persones raonables miren els mateixos fets i conclouen coses diferents.
Els programadors ens en riem fins que ens mirem al mirall. La nostra fe està posada en les mètriques: quant triga la pàgina, quants errors per hora, quants usuaris tornen. Però triar la mètrica és triar el vidre amb què es mira, i he vist equips barallar-se per la «veritat» d’un sistema amb la passió de dos litigants.
A totes dues ribes hi ha, a més, orgull d’autor. Conec programadors amb idees immòbils sobre com s’escriu el bon codi, i advocats igual d’orgullosos de la ploma dels seus escrits. L’últim any, als dos gremis els va tocar la mateixa visita incòmoda: una IA que escriu. Veure’ls processar-la, entre la curiositat i la por, ha estat la cosa més simètrica que he trobat entre els dos mons.
Compartir la feina
El xoc més inesperat me’l va donar el codi obert. Al programari és normal publicar la teva feina perquè qualsevol la faci servir, l’estudiï i la millori, gratis; bona part d’internet corre sobre codi regalat, i regalar-lo dona prestigi. Quan ho explico a advocats, la reacció va de la sorpresa al rebuig: publicar els meus escrits, les meves plantilles, les meves clàusules, perquè les faci servir la competència?
Tinc una teoria, i l’ofereixo com a teoria. La feina d’un advocat escala amb les seves hores: per bo que sigui el seu equip, hi ha un sostre de causes que pot atendre, i el seu coneixement és el seu inventari. El mateix programa, en canvi, pot servir milions de persones sense que el seu autor treballi més, i compartir peces fa créixer el pastís per a tothom. On la feina es ven per hores, compartir s’assembla a regalar l’inventari. Canvia com escala l’ofici i canvia la moral de l’ofici.
Tot és text
Treu-los l’uniforme i mira només les mans. L’advocat es passa el dia llegint i teclejant: contractes, demandes, informes. El programador també: un programa és text, instruccions escrites lletra per lletra en un idioma que la màquina entén. Dos oficis de teclat.
Les eines, en canvi, no s’assemblen gens. El programador és el fuster que es fabrica el seu propi banc: els editors on escrivim codi són programes també, escrits pel mateix gremi, i n’hi ha centenars per triar. Provar el nouvingut és gairebé un esport, i afinar el propi (els colors, les dreceres, cada detall) pot empassar-se tardes senceres. Els dos bàndols més antics, el de vi i el d’Emacs, porten mig segle discutint quin és millor, en allò que el gremi anomena, amb tota la serietat, la «guerra d’editors».
L’advocat, mentrestant, obre el Word. Porto anys entre advocats i encara no n’he vist cap redactar en cap altra cosa. I té la seva lògica: l’esborrany d’un contracte va i ve entre despatx, client i contrapart, cadascú marcant els seus canvis, i aquesta ronda només funciona si tothom fa servir el mateix programa. En un ofici que negocia documents, l’eina comuna val més que l’eina perfecta.
On el parentiu es torna innegable és a les versions. Qui corregeix text per viure necessita memòria: què va canviar, qui ho va canviar, quan. El Word dona aquesta memòria a l’advocat per partida doble: el control de canvis anota cada correcció amb autor i data, i l’historial de versions guarda les còpies anteriors del document. I les marques són la taula de negociació: cada ratllada és una proposta; cada comentari al marge, un petit al·legat.
Aquesta memòria, això sí, s’administra. El fitxer va camí de la contrapart, i les marques parlen més del compte: què vas dubtar, quant estaves disposat a cedir. Per això, abans d’enviar, l’advocat accepta els canvis, esborra els comentaris i deixa el document net. L’historial complet es queda a casa, i el viatge entre despatxos va deixant aquella col·lecció de noms de fitxer que tothom reconeix: «Contracte_final_v3_ARA_SI.docx».
El programador la té a git, un historial que guarda cada versió de cada fitxer, amb autor, data i motiu del canvi. Aquesta memòria viatja enganxada al projecte: qui rep el codi rep la història sencera, fins a la primera línia. El programari es pot permetre aquesta franquesa: qui rep la història empeny el mateix projecte, de vegades al costat de milers més que corregeixen el mateix text sense trepitjar-se. El va crear, per cert, Linus Torvalds, el dictador benevolent de fa una estona. Per escriure no hi ha dos programadors d’acord; per recordar, el gremi sencer va triar la mateixa eina.
Els dos gremis van arribar fins i tot al mateix invent per camins separats. Quan un advocat retorna un contracte, l’acompanya el redline: la còpia que mostra, ratllat i subratllat, només allò que va canviar respecte de l’esborrany anterior; el prudent, a més, compara les dues versions pel seu compte, per si alguna cosa va canviar sense marca. Quan un programador proposa un canvi, envia el diff, la llista de línies que entren i surten, calculada per git a partir dels dos textos: allà la prudència ve de fàbrica. Nom diferent, mateixa idea, i el mateix motiu: ningú no vol rellegir el document sencer; es revisa la diferència.
Sota les eines queda el parentiu de fons: els dos oficis fabriquen text que actua sobre persones. Les regles de l’advocat les executen jutges, empreses i ciutadans; les del programador les executa una màquina, i decideixen quina notícia veus, si el banc et presta, quant triga el teu tràmit. Pocs fulls surten d’una oficina amb tant de poder sobre la vida dels altres. Per això aquella visita incòmoda, la IA que escriu, no va trucar a aquestes dues portes per casualitat: va arribar allà on el text mana.
El rellotge que no perdona
Però la diferència que em va canviar la feina és una altra, i me la va retratar una conversa. Fa uns mesos, a Barcelona, parlava d’IA a la justícia amb Diego Palomo, un conegut acadèmic xilè del dret processal. Li vaig esmentar, de passada, el repte de mantenir actualitzats els models, els motors darrere de la IA, perquè millorin sense parar. Es va estranyar. Per què continuar actualitzant-los? No serien prou bons en algun moment? La pregunta em va sorprendre. I em va sorprendre més adonar-me que jo mai no me l’havia feta.
Cadascú parlava des del rellotge del seu ofici. El del dret està fet per acabar: els terminis vencen, les sentències queden fermes, els casos es tanquen. El del programari no s’acaba mai. Vivim d’iterar: publicar una versió imperfecta, mirar on falla, corregir i tornar a publicar, de vegades diversos cops al dia. Tot el nostre instint professional dona aquest cicle per fet, i la IA construïda per programadors l’hereta: proposa, s’equivoca, torna a provar. L’esborrany dolent és barat, perquè l’error d’avui es corregeix demà.
En un judici no existeix aquest demà. Un escrit es presenta una vegada, i si duia un error, ja és tard. El dret processal xilè fins i tot en té un nom: preclusió, la porta que es tanca a la teva esquena quan l’etapa processal s’acaba. Amb aquest rellotge, desconfiar d’una tecnologia que de vegades inventa és pura prudència professional.
Vaig començar Trifolia quan em vaig adonar que els meus amics i familiars advocats no volien fer servir la IA, i vaig preferir entendre aquesta resistència abans que despatxar-la. Primer vaig creure que era cosa del llenguatge, i d’aquella etapa en van sortir un article i un curs obert. Sota el llenguatge hi havia això altre: el rellotge. Una IA per a advocats no pot ser un assistent de programació amb el vocabulari canviat. El seu cicle de prova i error ha de passar portes endins, abans que res es presenti: verificar fonts, citar d’on surt cada afirmació, deixar l’última paraula a l’advocat. Iterar en privat, perquè en públic no hi ha segona oportunitat. A això em dedico avui a Trifolia.
I fora de Xile?
Una advertència de mètode: la meva experiència amb el programari és internacional; amb el dret, només xilena. No sé quanta part del que he explicat descriu els advocats del món i quanta només els de Xile. Si exerceixes en un altre país, o ets enginyer de programari i treballes entre juristes d’una altra tradició, m’encantaria contrastar notes: escriu-me a [email protected].